Arròs amb aigua de pou. Per Ferran Margalef.

Em van explicar l'anècdota d'uns valencians als qui els van demanar que anaren a Nova York a fer una paella dintre d'una jornada d'activitats d'algo com l'institut Cervantes.
Es van portar l'arròs i els ingredients en avió però també s'enduien la llenya de taronger. Però la rissada era màxima per que també volien endur-se l'aigua en garrafes.
Potser no anaven tant equivocats, no. L'aigua també és important a l'hora de fer un arròs. No sigue que cuinem amb una aigua d'estes insípides de garrafa comercial que tenen gust dolç.
També he vist cuinar-ne amb aigua de mar per no posar sal però compte que podeu fer algun desastre.
El cas és que Ferran ha marxat a dublin un temps per a ensenyar-los el nostre tarannà mentre ells li ensenyaven l'idioma i la ciutat. Així que abans de marxar vam fer un repàs de "lo nostre". Dels nostres acudits, de les nostres bestieses, de la nostra manera de cuinar un arròs.
Cap a la zona del Delta denominada els panissos vam fer un arròs a la llenya amb tall i verdures que encara recordem. És un lloc on ells van sovint per fer paelles i reunions socials a la vegada. I compten que allí les paelles surten molt bones i ho hem comprovat. Serà la llenya, seran els ingredients o la mà del cuiner?  Això no deu ser per que van fent torns a l'hora de cuinar i els ingrdients no són sempre els mateixos. 
Ells diuen que hi ha una cosa comú a totes i és que s'utilitza l'aigua del pou. La que surt de manguera de la casa. La que reguen les plantes. L'aigua que dona vida aquella zona del Delta.
Nosaltres ho hem comprovat i com erem allí hem fet fotos del procés per que en tingueu documentació.
Vigileu l'aigua que poseu a l'arròs podria ser la clau de l'éxit.










Comentaris

Publica un comentari

Publicacions populars