Arròs bollit. O el luxe de lo senzill.

La revolució gastronòmica del segle XX duta a terme per grans cuiners de la vanguardia europea ha tingut una polaritat necessariament complementaria envers la naturalesa dels plats tradicionals.
Hi ha qui s'esforçen per convertir en una tesi derridiana qualsevol plat tradicional. Això és, practicar-li una deconstrucció per repensar-hi les textures, els sabors i també els productes a plats molt tradicionals. 
Aquesta tendència tant revolucionaria és també una reverència a plats tradicionals i fa aflorar una corrent oposada que és la cultura de la protecció i promoció de plats tradicionals.
La paella i la majoria dels arrossos són gran part d'aquests plats tradicionals, com l'arròs col i fesols que publicavem fa pocs dies. Uns plats que podrien estar presents des del bistrot més petit fins a les cartes d'algun estrellat michelin.
Però hi ha plats que requereixen d'una atenció més gran per la importància que han tingut en la història del nostre passat i l'amic Oriol Fuster ens ha encomanat la força per acabar un post que teniem embastat.
Plats de baix cost, alt contingut nutricional i molt presents a les taules de postguerra i també actuals.
El pa vi i sucre, les sopes de frigola, les "torrijes" i altres plats són part de la tesi que professo però si un plat mereix tots els respectes per la seva senzillesa, aquest és l'arròs bollit.
Antigament, plat de dia i nit i festiu. Actualment relegat a dies d'indisposició intestinal o dies de fred. L'arròs bollit forma part de l'imaginari gastronòmic de la nostra cultura i en aquest post així ho volem reivindicar. 

L'arròs bollit ès només això, arròs i aigua. Però pot passar de ser un plat de menú d'hospital a producte gourmet en pocs ingredients mès.
Allò de "cueces o enriqueces" es materialitza aqui quant afegeixes un dent d'all a la cocció.
Hi ha qui acompanya el bull amb un tomàquet per escaldar, altres li regalen una fulla de llorer, un polsim de pebre o fins i tot una ramets de frigola.
Però el que no ha de fallar mai és la sal i l'oli, productes també autòcton de les Terres de l'Ebre.

A mi, personalment, m'agrada prou passat, que solti almidó per fer el caldo espes. A d'altres els agradarà més duret.
Entre les varietats recomanades hi ha divisió d'opinions, però carnaroli, montsià, bahia i marisma serien bones opcions.
Com el feu vosaltres?
Esperem els vostres comentaris.

Comentaris

Publicacions populars